En aquesta entrada del blog, he penjat una fotografia d’un cartell que el vaig veure penjat en el passadís de la Universitat. Hem va cridar l’atenció, i quan el vaig llegir hem va semblar perfecte per comentar-lo al blog.
El cartell posa “JO NO SOC RACISTA, PERO...” i després li segueixen una sèrie d’afirmacions, de les quals molta gent realitza sense adonar-se o no.
“Paso de largo cuando la policía identifica, pega, detiene, hostiga a personas inmigrantes en redadas, en la calle o en el metro”
Aquesta afirmació és la pura realitat, perquè en la nostra societat som només persones individuals, i sempre pensem en nosaltres mateixos i en la nostra seguretat. Conec casos on, per exemple, en el metro algú està desqualificant verbalment o fins i tot robant a una altra persona i ningú del voltant fa res. La raó d’aquestes reaccions és, suposo, per por a que els hi passi alguna cosa a ells. Jo no puc dir com reaccionaré davant això, perquè no m’he trobat mai en una situació així; però espero que el meu primer instint sigui ajudar a qualsevol persona ja que, si em passés a mi m’agradaria que m’ajudessin.
“No respondo a comentarios, carteles, campañas de partidos o personas xenófobas”.
Sobre aquesta afirmació penso que, sempre que escoltem algun comentari racista o xenòfob, si no estem d’acord amb aquest, hem de reaccionar, fent-li veure el nostre punt de vista, sense faltar i sempre donant arguments, situacions que avalin la nostra opinió. També crec que molta gent no es considera racista, però quan escolten un comentari despectiu cap a una altre persona es riu. Per mi això es enganyar-se a un mateix, perquè no es pot riure de cap ofensa que perjudiqui a una persona.
“Trato con superioridad a la gente según el color de su piel o su (supuesto) origen”
Aquesta afirmació, com les dues altres, es dona entre la nostra societat. Això ha passat durant gran part de la nostra història com a societat, ja que sempre ens hem pensat que som superiors a altres cultures, països; quan en realitat totes les regions del món, ja siguin petites o grans, riques o pobres; tenen la mateixa igualtat.
Per acabar dir que, una petita solució, seria treure els comentaris racistes i xenòfobs de les series de televisió perquè d’aquesta manera els mes petits de la casa no els trobarien normals ni típics.
